El món de la Margueritte als 20…i pico

El meu pare té un munt de càmeras de fotografía, n’hi ha una, una Yashica amb una òptica de 50mm que em va acompanyar durant un temps als 20 anys, quan l’única manera possible que estés una mica quieta era dins un laboratori de fotografía esperant a que sortissim les imatges al paper d’una quasi màgica. Tenia tantes puces al cos que estar una hora i mitja sentada en una sala de cinema mirant una pel.lícula se’m fèia difícil. Vaig trobar en la fotografia una manera de parar el temps, de centrar-me, de concentrat-me i deixar d’estar tot el dia amb el neguit constant, la impaciència que em corria constantmetn pel cos. Hi havia al Raval una sala del projecte òmnia que tenia en un petit annex una sala de revel.lat fotogràfic, i el Cèsar, el noi que portava l’aula d’infomàtica m’hi deixava anar, a mi sola, amb els paper, els líquids i totes les imatges que havia anat recollint pel meu món als 20 anys, quan tenia llargues tardes per tancar-me en aquella habitació a veure com, d’una manera quasi màgica, les imatges sorgien en d’aquells papers de nitrat de plata. Amb la fotografia digital hem guanyat molt, però quelcom hem perdut en aquest canvi, com moltes vegades quasi sense adonar-nos’en.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s