Avui he llegit un post a un bloc que malgrat m’ha semblat massa comercioal, tot i que en el fons suposo que això és bó, és molt interessant (http://www.oyedeb.com/), m’ha semblat molt interessant. Entre d’altres coses hi ha un post que parla sobre començar i acabar les coses, aquesta gran virtud que ens abandona tants moments a la vida. De vegades la única diferencia entre un bon i un mal dibuix, entre un bon i un mal projecte, és símplement la capacitat que continuar, i després d’això la virtud d’acabar malgrat les dificultats.  Parla de coses que conec bé, de tenir una taula plena de projectes a mitjes, de começar i no aprofundir, de voler fer alguna cosa amb totes les forces fins que se t’he n’acut una altra de millor i la anterior queda en un calaix, fins que un dia, endreçant, et salta a sobre i et desvetlla que un altre cop ho has tornat a fer…

El fet de fer coses amb les mans, el hand made, ve de fa molts anys, de nos sentir-me satisfeta ni dormir bé si no havia fabricat alguna cosa aquell dia, coses que pogués començar i acabar, m’encanta la sensació d’acabar, però per poder fer això han de ser coses petites, un anell, un dibuix no gaire elaborat…el fet de dedicar-li dies, setmanes, mesos, de vegades em despista, suposo que és la tendència indestructible que tinc a l’avorriment…una lacra que suposo que és fruit del món tant precipitat que m’envolta…de fet vaig començar a revel.lar fotografies en un estudi de revel.lat per poder controlar l’ansietat que se’m menjava per dintre al a juventut,, haver de mesurar i respectar els temps, enquadrar, enfocar, tenir compte amb les líquids, i estar sola, completament sola dins d’una sala fosca amb una llum vermella. Amb els anys he anat aconseguint acabar les coses, fer dibuixos durant setmanes i que puguin ser més detallistes i elaborats. La segona traba és l’entorn, la visió clara i diàfana que intenten inculcar-te constantment, que la mesura de si alguna cosa val o no la pena és medeix pel seu resultat econòmic, quantes persones et fan sentir que perds el temps? que no és útil? que quan ets mare has de resignar-te a perdre una part de tu mateixa i transformar-te només en productora, i que no fer-ho és només fruit d’un egoïsme desvocat? No deixarem que ens atrapin pas, tenim dret a continuar creixent com a persones i compartir els nostres descobriments i satisfaccions amb els nostres, encara que ens treguin temps i no produeixin gaire.

Aquí us deixo un exemple del que dèiem, volia fer una col.lecció d’insectes pintats en papells vells per fer penjolls, va arribar fins aquí: