De cinema i fotografia. Biutiful i World Press Photo.

Aquests dies hem tornat al cinema, no tant com ens agradaria, però ja se sap, no es pot tenir tot. D’entrada vam anar a veure “Biutiful”, la veritat és que m’ha encantat veure reflectit a la pantalla algunes coses que si no les has vist abans creus que no pot ser que existeixin. Per sort, o no,  en certa manera és una Barcelona que a l’Oscar i a mi ens és familiar: africans convivint anxovats en pisos ocupats, plens de ferralla i de mugre, recollint brossa d’alumini per portar al drapaire i havent de caminar quilòmetres quan s’espatlla la bicicleta per no poder pagar el metro. Adults espatllats que arriben tard a adonar-se’n que la vida pordría haver estat d’una altra manera. Persones diferents obligades a entendre’s per compartir una mateixa realitat podrida. Una Barcelona de trapis de gent descastada, que viu en barris amb carrerons  i pendents reals i vitals impossibles de superar i que han fet de la marginalitat la seva vida. Sovint el cinema d’autor s’hi acosta d’una manera romàntica, ens fa gràcia entrar i sortir de la misèria dels altres, dignificant les seves vides i fent personatges marginals però profunds que fan les delicies de la classe mitjana que ens ho mirem des de fora. Marginalitat ensucrada per fer sentir a a qui s’ho mira una sensació entra lucidesa i compasió. Crec que és la primera vegada que veig reflectida aquesta Barcelona marginal sense excessos però amb realisme, en una cadència tranquila que avança poc a poc per una vida que ens incomoda. Prostitutes que tenen una vida de merda en cases de merda i no les de Almodovar, que no se sap com acaben pagant un pis molt ben moblat i modernista davant del Palau de la Música.  Circuits marginals de persones que ho fan el millor que saben però que no arriben a més. Perquè aquests mons són així, desenganyem-nos, no són romàntics, la marginalitat és una merda, no és romàntica ni produnda, no fa discursos i té pensaments abstractes, va tirant, simplement, el millor que pot o el millor que sap.

Lúcida i útil. M’ha agradat.

Després hem passat pel World Press Photo i hem tingut una altra dosi de realitat. La veritat és que en surto commocionada i culpable, no ho vull compartir, en absolut, però m’incomoda mirar-m’ho des de lluny i no saber què fer. Us deixo la imatge que dóna la benvinguda a l’exposició. Tota una declaració d’intencions.

Anuncis

Un pensament sobre “De cinema i fotografia. Biutiful i World Press Photo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s